Retorn als 90
Santi Mayor Farguell
Va ser un lapsus, un error atribuïble a l'agenda dels artistes. El cartell decebedor de l'edició del 1997 va ser el resultat inevitable de l'aleatorietat amb què els grans grups del pop i el rock internacional dissenyen les seves gires. El 1998, el Doctor Music Festival ofereix un cartell que, tot i sacrificar la coherència per satisfer un reclam popular més ampli, permetrà disfrutar de pop, rock i dance de totes les èpoques, inclosos els anys 90, tan oblidats en la passada edició.
El present torna al DMF. Acompanyat, això sí, de velles glòries, perquè tothom s'hi senti a gust. Per això, la convivència d'Aerosmith i Portishead, de Beastie Boys i Deep Purple, de Garbage i de The Corrs, es pot entendre com un fet lògic i raonable. El DMF pretén ser un festival multigeneracional i multiestilístic, encara que les motivacions siguin tant mercantilistes com artístiques. Només així s'explica l'obsessió de Neo Sala per quantificar la qualitat de l'oferta (fins i tot comparant pesseta a pesseta el preu per escenari amb la resta de festivals que es fan actualment), en comptes d'assumir el pes específic dels grups i deixar que els interessats jutgin per ells mateixos si els interessa desplaçar-se a les valls d'Àneu o no. Aquesta por escènica està poc justificada si es té en compte que el DMF ha aconseguit congregar milers de persones fins i tot amb un cartell fluix com el de l'any passat... excepte en la música electrònica.
Potser per això, el DMF ha reforçat el festival Ritmes Globals i li ha donat el coprotagonisme que el 97 es va guanyar davant la programació de pop i rock, encara que jugava amb un rival ple de baixes. Conscient de la millora, Sala va anunciar, en un curiós canvi de posicionament respecte al 1997, que en aquesta edició "més que de quantitats, volem parlar de qualitat", per descobrir a continuació que "no tot el que és més conegut és el millor". Sense que això signifiqui que el paper del DMF sigui desenterrar propostes interessants que passen desapercebudes enmig de la munió de llegendes, artistes del moment i noms recurrents. Però la inclusió de grups de la talla de Portishead, Pulp i The Verve fa pensar que en aquesta edició la nostàlgia tindrà el paper secundari que es mereix.
Per tant, sigui per coincidència d'agendes o pel bon ull de l'organització, la nòmina d'artistes del 98 fa pensar que el DMF serà un festival molt més heterogeni i interessant que l'anterior.