Bob Dylan va demostrar amb arguments incontestables que es pot envellir fisiològicament sense perdre la solvència musical i sense haver de recórrer a maquillatges estilístics ni pompes escenogràfiques. Una manera de respectar un públic que va concórrer massivament a la seva actuació.
Dir que un 95 per cent dels assistents al DMF hi eren presents no és exagerat, i constatar que n'hi havia de totes les edats i estètiques, tampoc. La presència de Dylan constitueix una mena d'imperatiu categòric que el públic va fer bé d'obeir perquè l'autor de Blonde on blonde no va defraudar.
Vestit com acostuma anar en les últimes gires (americana blanca, pantalons i camisa de tons crema), Dylan va oferir un concert clarivident de folk elèctric que va començar amb Leopard Skin Pillbox Hat i va concloure amb Blowin' in the Wind. Enmig, el cantautor es va beneficiar de l'actiu impagable que suposa ser l'autor de temes clàssics com Tangled up in blue, Señor (Tales of the yankee power), Memphis Blues Again, Highway 61, Forever young i I Shall Be Released (i fins a 21), per interpretar, amb veu fumuda però encara comunicativa, un repertori infal·lible.
Dylan va arribar al DMF en cotxe i provinent del sud de França, amb discreció i també amb exigències: res de fotos. El mite vivent preserva la seva imatge i alhora projecta una aurèola d'artista que està per sobre de la seva llegenda i que, a diferència d'altres col·legues contemporanis, sap establir les fronteres entre el seu crèdit artístic i el crèdit com a personatge. Aquest és el matís que permet a Dylan perviure respectat unànimement: respectar-se a si mateix com a artista, i creure alhora, per sobre d'ell mateix, en la tradició que personifica.
El folk elèctric d'ahir va sonar categòric i elemental, nu d'afegits prescindibles i, per tant, clàssic. Ahir al Doctor Music Festival va oferir una actuació sense nostàlgia generacional, un concert que va fer partícips els presents d'un Dylan creïble i honest. Era el 1998 però podia ser el 1968. Potser canvia la veu, trencada pel pas del temps, potser canvia el context, però, en essència, qui va assistir a l'actuació de Dylan d'ahir no va tenir la sensació d'haver vist un Dylan de segona, com pot passar en segons quins espectacles musicosociològics similars, però envoltats de molta parafernàlia i retòrica simbòlica. L'actuació d'ahir no va ser un succedani. Era un Dylan real que ha sabut defugir, amb sobrietat i compostura, el risc de convertir-se en un caricatura de si mateix.
I això, fins i tot els més joves que s'han desplaçat a Escalarre ho van saber apreciar, i Dylan hi va saber correspondre amb generositat musical i amb una actitud desproveïda de cinisme i distanciament voluntari. El Dylan d'ahir estava ben viu.