Actuacions petites, grans sorpreses

Sos queremos. Aquest va ser el llaç que Roberto Robe Iniesta va posar a l'actuació d'Extremoduro. Una frase efectista i còmplice que representa millor que cap altra la comunió entre públic i artista que suposen els concerts de la banda de Badajoz. El rock marginal, de sèrie B i barriada de Robe (vestit amb faldilla hippy i amb micro inhalàmbric), i els seus gregaris connecta sense cap complicació amb l'audiència. Una hora de retard que la gent va aguantar estoicament i un concert previsible d'un grup rock de lectura plana.

A pocs metres de distància, a l'escenari on poques hores abans havia actuat Steve Winwood, els Texas es deixaven la pell davant d'un públic itinerant. Amb dignitat i ganes, però no massa més, el grup escocès de pop-rock-folk reconvertit al pop ensucrat amb White on blonde, el seu últim àlbum, va arribar a les quotes màximes amb el popularíssim I don't want a lover, el hit que els va fer famosos. L'espectacle de la decadència va començar quan Jim Kerr va oficiar de messies d'uns desfasadíssims Simple Minds. Pobre de veu i caient contínuament en l'autoparòdia, Kerr va treure la pols als monuments de l'èpica pop dels vuitanta com Alive and Kiking.

Més estimulants van ser els directes de Cheikh Lô, el senegalès de la veu d'or que, llàstima, no va acabar d'entrar en contacte amb el públic; els madrilenys Dover, més intensos que mai, i Ani Difranco. L'etiqueta de cantautora es queda petita per a ella: rock, folk, pop i fins i tot rap es confonen a les seves mans. Una de les grans revelacions del festival.

Però de sorpreses agradables, la de la carpa dance. L'espectacle de Metalheadz (després de les tímides però suggerents presències de Gus Gus, Lamb i Attica Blues) és dels que fa caure la bava. Fabio, Goldie, Doc Scott, Grooverider i el vocalista Cleveland Watkiss s'anaven alternant els plats. El jungle més primitiu, el dub més espacial i el drum'n'bass més futurista, als altaveus. Amb raó són un dels equips de DJ-estrelles més prestigiosos de Londres. Fan ballar i fan pensar.

La carpa The Club, destinatària de les propostes més minoritàries del Doctor Music Festival, va rebentar literalment amb l'actuació efervescent de les dues bandes de rock catalanes que més punts han guanyat en els últims mesos. Jarabe de Palo, el grup de Pau Donés -que hores abans es passejava per la vall amb croses, en un estat de semifelicitat evident-, va aplegar una cohort fidel que sobrepassava la capacitat del recinte i s'estenia a la intempèrie. La cantada massiva de La flaca o El lado oscuro van ser els moments àlgids d'un directe, que no per renovador va ser menys intens, on per fi el rock guanya llocs davant de la pinzellada salsera.