Els quatre dies del Doctor Music Festival també serveixen per canviar-se el pentinat o fer-se 'piercings'

Anem de convivències?

Pep Blay
ESCALARRE

Són quatre dies de convivències. La música no és, ni de bon tros, l'únic estimulant. Els habitants del Doctor Music Festival van de colònies i els únics monitors són uns peluts que canten.

Vés a pastar fang!" El foten fora! A ell, pobret, que l'únic que volia era donar un bon karma als seus veïns tocant els bongos i incitant a la música espiritual. Però no, a les tendes que el rodegen volen fer la migdiada, i no hi ha lloc per a hippy-punkies si fan soroll. I és que les quatre de la tarda és una hora sagrada.

Ell, pobret, que ha vingut amb l'uniforme complet del festival, amb les bermudes de colors que ensenyen quatre pèls a les cametes, les trenetes de colors grana i lila, les bambes de bota i la samarreta dels seus ídols, els NoFX, arronsa la barbeta, es rasca el piercing de l'orella i busca un altre racó on el seu art sigui comprès.

Manel i Albert, de Tremp, són els dos postadolescents que han humiliat públicament el músic fracassat. No és estrany: "Ja vam patir aquesta experiència l'any passat i no hi tornarem a passar: que se'n vagin a fer el hippy a un altre lloc i ens deixin dormir!" L'Albert porta una gorra de Mojinos Escozíos, el divertit i barroer grup català que ha ensenyat el cul en la seva actuació. "Ni grups guiris ni històries: Mojinos Escozíos!" Dues noies salten de la tenda del davant: "Què dius, tio? Els que molen són Rage Against The Machine."

Són Maribel i Anita, de Sant Sebastià, que s'han fet col·legues dels trempatins des de la primera nit, quan es van trobar muntant la paradeta al mateix temps. Ells van de bledes i elles d'índies, però per a aquests dies no hi ha cap diferència tribal: tots són col·legues. De fet, l'únic que sembla que tenen en comú és que els molesten els hippy-punkies amb bongos, que els agrada el camp i que són feliços al Pirineu, olorant la caca de la vaca i la dels seus veïns. "Ens ha tocat al costat de les dutxes i els lavabos més bruts del festival!" Mala sort: no totes les zones de l'acampada, però, són iguals.

Per Santi, un tarragoní rinxolat que ja deu traspassar la trentena d'anys, diu que el festival vol dir "brutícia sana". "No té sentit dutxar-se. Quan vas d'acampada i en un lloc on hi ha gent jove ja saps què t'hi pots trobar." El cert és que la seva fortor canta més que els noranta artistes del festival junts, i la seva nòvia, la Pepa, dissimula: "És que costa 150 peles cada dutxa..." I se'n van al supermercat a buscar llaunes. Els encarregats del súper es quedaran amb unes quantes caixes de paper higiènic: "Ens pensàvem que era el que ens demanarien més i resulta que no. El que més compren és pa, aigua i gel."

El que més li molesta al Manel de Tremp és el descontrol d'horaris i canvis de grups que van sorgir divendres a causa de la vaga de British Airways. "M'han dit que ho avisaven per la ràdio, però jo no vaig tot el dia amb l'aparell a l'orella. El meu company es pensava que Steve Winwood era negre, com que a la seva hora tocava un africà..." Se'n va cap al mercadet a posar-se un tatuatge. "M'ho he repensat vint vegades però al final m'he decidit. Me'l posaré a l'esquena i així ma mare tardarà més a veure'l." És que a Escalarre es perd la vergonya.

La perruqueria de Llongueras

Per això la perruqueria que s'ha muntat Lluís Llongueras s'ha convertit en un dels epicentres del festival. Tots surten amb pentinats i colors que mai s'haurien atrevit a posar al seu poble. "Quan mon pare em vegi, ja estarà fet", diu la Maribel, que s'ha entintat de lila la cua dels cabells. Els uns es pinten les celles, les altres es rapen a l'u i d'altres somnien a fer-se trenes de jamaica, però aquesta operació és la més cara: 270 docs, és a dir, unes 40.000 ptes. Tallar els cabells pot sortir per unes nou-centes pessetes i pot ser que fins i tot ho faci el mateix Llongueras: "M'agrada estar envoltat de gent jove i m'agrada el camp. El meu esport preferit és l'esquí de muntanya..." El model que ell recomana per al festival són els "rapats i uns tocs de color", explica a l'AVUI. I recorda que "la moda ha mort, i això m'entusiasma. Tots aquests nanos volen que els fem un pentinat personalitzat, que els diferenciï dels altres. Això és molt bo". Així doncs, mentre els perruquers intel·lectuals pentinen adolescents esbojarrats, experts en l'art marginal del piercing i el tatuatge fan el negoci de l'any.

Torre de Babel al Pirineu

El recinte sembla una immensa torre de Babel. A més de català i castellà se sent anglès, francès i fins i tot euskera. El caos lingüístic arriba a les indicacions del festival: la ràdio presenta les cançons en castellà i emet els comunicats ecològics en català, molts lavabos tenen instruccions d'ús en castellà i euskera, les acreditacions estan en castellà i anglès, els bars es debaten entre el català, el castellà i l'anglès i la pancarta que indica "Acreditations" està en anglès per una suposada vocació universalista. A dalt dels escenaris també arriba aquest caos: els Matamala van fer ús del català en tot moment per presentar les seves cançons davant d'un públic vingut d'arreu, mentre cantaven els seus temes en anglès; fins i tot una peça dedicada al crac del Barça Iván de la Peña. ¿Algú ho entén?

En fi, la vida al festival reflecteix el caràcter d'una generació que puja sense grans models i buscant una personalitat pròpia, al marge del col·lectiu. I el Doctor Music Festival s'ha convertit en un dels millors centres d'oci i entreteniment que tenen a l'estiu. La diferència amb Port Aventura està que les atraccions són de carn i ossos i dibuixen melodies de tots colors a la vall del rock. Com deia la Maribel: "No m'agrada gaire la programació d'aquest any, i menys amb els canvis, però l'any que ve hi tornaré. Toqui qui toqui!"