Escalarre

Com es podia preveure, Iggy Pop la va tornar a muntar a Escalarre. Aquest cop no van ser només la banda, el repertori i l'energètica presència. A més a més de tot el que ja se li pressuposa, la Iguana de Detroit va convidar el públic a un escenari que va acabar amb més de cent fans ballant The passenger , Lust for life i Homeboy i compartint minuts de glòria amb el més fogós i epilèptic showman del planeta.

Mentre Iggy celebrava el seu retorn al Doctor Music Festival com la més furiosa reconquesta, els seus ocasionals companys d'escenari van exhibir banderes, van disparar fotografies i van mostrar algun cul. I tot per culpa d'un set --o gràcies a això-- que va deixar anar d'una tirada Raw power , Search & destroy , Real wild child i I wanna be your dog i es va reservar per als minuts finals dues troglodítiques versions de Louie, Louie i Johnny B. Goode . Primitivisme, nostàlgia i músculs. Una altra jornada memorable fins i tot per a Ejectes, que van tocar davant cent persones, igual que Artificial Joy Club i Dust Junkies durant el set de Deep Purple.

Només The Corrs van robar uns quants milers de persones a Gillan i companyia. El folk-pop dels irlandesos va caure com un bàlsam de pau entre tants grups amb la potència com a bandera. Llavors, Deep Purple feia una hora que oferia davant una considerable audiència una actuació robusta en què el discret degoteig de peces del seu nou disc, Abandon, va ser aixafat per la proliferació de material dels 70.

Un imprevist començament amb la llunyana Hush, del 1968, va obrir pas perquè Bloodsucker, Nobody's home, Strange kind of woman i Woman from Tokyo reflotessin les bases universals del rock dur, mentre Ian Gillan castigava les seves encara tenses cordes vocals amb un festival d'aguts i Jon Lord aportava classicisme des del seu òrgan. La guitarra de Steve Morse, amb unes pulsacions que van recordar les de l'evadit Ritchie Blackmore, va aixecar aplaudiments a les primeres files, intensificats quan, després d'un anecdòtic duel amb Lord, el grup va desplegar les seves municions més apreciades: Perfect strangers , Lazy, Speed king --va ser presentada irònicament per Gillan com "una balada"-- i Smoke on the water, mare de totes les batalles del hard rock i el heavy. El relat sobre l'incendi del Casino de Montreux en un concert de Frank Zappa va aportar símils sobre núvols de fum sobrevolant llacs alpins, però la massa va preferir ovacionar el solo de bateria d'Ian Paice.

Diumenge a la matinada, Nick Cave va elevar fins a cotes d'inèdita qualitat el nivell de les actuacions. Secundat per uns implacables Bad Seeds, Cave es va centrar en el repertori del seu recent disc recopilatori, abordant balades --The ship song --, reconstruint The mercy seat , descarregant magma tremendista a From here to eternity i cedint a Blixa Bargeld el paper de Kylie Minogue a Where the wild roses grow . L'escena va culminar en petó fraternal.

Unes hores abans, Rosendo havia desbordat totes les previsions aglutinant una ingent quantitat de devots que prendria forces amb el de Carabanchel per resistir un esprint final amb Raimundos, Ktulu i Stratovarius. Als primers no els va faltar gent; als tercers els va faltar vergonya per sortir de Finlàndia amb un heavy tan caduc.

Mentre que a l'escenari La Guingueta el Miami beach de Lax'N'Busto encenia els seus més de 5.000 seguidors i Killer Barbies buscaven en el seu cantant l'impacte que la seva música a penes oferia, les carpes techno seguien al seu ritme. Red Snapper va triomfar de llarg en la seva condició de vell conegut del festival, DJ Cam va incitar- ne algun a practicar breakdance i Luke Slater es va negar a definir la seva personalitat.